Tot i que moltes vegades poden tindre una certa base real, els tòpics (sobre un poble, una cultura, una ètnia, etc.) no deixen de ser apriorismes que necessiten d'una contrastació contínua amb la mateixa realitat. Aquesta confrontació, quan es fa, acostuma a donar resultats sorprenents que ajuden a desmuntar, almenys en part, els clixés. Sobre el País Valencià recauen una sèrie de tòpics que conformen una imatge bastant negativa, sobretot a altres indrets dels Països Catalans, dels pobladors del sud del Sénia: la llengua hi està morta, la societat és profundament reaccionària, l'anticatalanisme forma part del nostre ADN... No seré jo qui diga que la salut del català al País Valencià és excel·lent; ni qui negue l'aclaparador èxit d'una dreta cavernícola eleccions rere eleccions; ni qui obvie la fòbia a tot allò català que pateix una part de la nostra gent. Però amb això la imatge no estarà del tot completa.
En aquest sentit, el documental Una llengua que camina, dirigit per Amanda Gascó i produït per Vilaweb i Televisió de Catalunya -la qual l'ha emés-, ajuda a desmuntar un d'aquests tòpics, el de la salut del valencià. I ho fa donant la veu a cinc persones que parlen des del seu dia a dia i que expliquen com tracten de viure en valencià amb la màxima normalitat possible: Xavi Sarrià, cantant d'Obrint Pas; Diego Gómez, mestre i ex president d'Escola Valenciana; Gerard Pitarch, metge a Castelló de la Plana; Dariana Groza, migrant de Romania que treballa com a dinamitzadora lingüística; i Mar Iglesias, periodista i professora a la Universitat d'Alacant.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada